- Quan un comença en el món de la música espera celebrar una carrera de 30 anys?
La veritat és que quan vaig començar a escriure cançons, cap als 14-15 anys, no esperava res en concret, i també és veritat que quan vaig enregistrar el primer disc ens trobàvem en el moment més difícil per a la Cançó d’autor en llengua catalana i el futur es veia força negre. Però també és veritat que sóc molt tossut i que tenia entre cella i cella, ja d’entrada, la dèria de trobar un llenguatge propi i bastir una obra personal, coherent i de qualitat, i això no es fa pas en quatre dies. Ara bé, cada artista és un món: la carrera de Brel va ser meteòrica (només quinze anys d’actuacions) mentre que Trenet va estar sis dècades damunt els escenaris i Aznavour, que va començar als anys quaranta, i a qui vaig tenir ocasió de conèixer recentment a París, continua en actiu (i escrivint nous temes, no pas vivint de renda) als 88 anys.
- Com es prepara un concert que vol repassar una trajectòria de 30 anys? Quines peces no hi podran faltar?
Quan has enregistrat prop de dues-centes cançons, triar-ne una vintena es fa difícil. He mirat de seleccionar títols de tots els meus discos, combinant peces que no he deixat mai de cantar (A Terrassa hi ha una plaça, Sóc un peix de terra endins, L’hecatómbola) amb d’altres que em venia de gust reprendre (Sota la gorra d’en Xesco, Pedra foguera, Digue’m quant val), tot oferint petites mostres de la meva tasca com a musicador de Bartra i Maragall i com a adaptador de Brassens, i dedicant una part important de l’espectacle a les cançons del meu darrer CD de temes propis, A contraveu. També estrenaré un tema nou, Rudiments d’anatomia, perquè vull deixar clar que aquest balanç no és només una mirada al passat sinó una manera de prendre alè i mirar endavant: la nostàlgia no m’interessa.
- Com a cantautor, què diferència el Miquel Pujadó d’aleshores amb el d’avui?
Sóc molt millor intèrpret i autor, evidentment: si una carrera artística no equival a un procés d’aprenentatge, més val plegar. El meu progressiu domini de les qüestions formals m’ha permès alliberar-me de cotilles i ser creativament més lliure: només qui coneix les normes pot subvertir-les o trencar-les.
- De quina de les teves diferents etapes musicals et sents més satisfet? Ho vincules a algun disc en concret?
Fins ara, he tingut la sort que el meu disc preferit sempre és el darrer. En aquest cas, A contraveu (perquè el més recent Maragall, paraula viva és un projecte diferent), tant pel que fa als textos com a les melodies, els arranjaments i la interpretació. I espero que d’aquí a un parell d’anys, el meu preferit sigui el següent, perquè això voldrà dir que l’evolució continua i que l’etern punt d’insatisfacció que sents en acabar un àlbum t’esperona a continuar millorant.
- Quin ha estat l’escenari on has tocat que més t’ha marcat com a cantautor?
He trepitjat ja tants escenaris que es fa didícil dir-ho… Ara bé, tinc records molt especials d’un festival de 1991 al Teatro Lirico de Milà, organitzat pel cantant italià Nanni Svampa, i d’un homenatge a Léo Ferré al Trianon Palace de París el juliol de 1999, on vaig compartir l’escenari amb el mític Michel Legrand. També recordo de manera especial, ara que el tenim malalt en el seu apartament de l’île Saint-Louis, els meus duos amb Moustaki, en diverses ocasions (una d’elles, el 2002, a Terrassa!).
- Així com recentment has gravat a la Nova Jazz Cava Maragall, paraula viva, hi haurà un disc en directe de la celebració dels 30 anys?
No està previst: el Maragall és molt recent, i hi ha el projecte de fer un disc i espectacle a partir de les meves adaptacions de Brassens amb la Cobla-Orquestra Montgrins per a aquesta tardor. Ara bé, si enregistrem alguns concerts i el resultat em satisfà, potser…
- Quina cançó et resta per cantar? I per composar?
Sempre que acabo un disc, em fa la sensació que m’he buidat completament i que mai no tornaré a compondre o a escriure res d’interessant. Abans, això m’angoixava. Ara ja sé que es tracta d’un procés tan normal com periòdic i que amb el temps, el desig de cançons (com diria l’amic Raimon) torna, i també les idees. Els parèntesis els ocupo versionant Brassens, fent monografies sobre poetes, escrivint cançons per a altres intèrprets, novel·les juvenils, espectacles teatrals… vivint, en definitiva i carregant novament les bateries. I arriba el moment que ets conscient que encara queda molt per dir i per cantar. Tot just ara començo a albirar les meves futures cançons i ja em sento engrescat amb la idea d’escriure-les i de trobar les músiques adients. I mentre senti aquest entusiasme, continuaré fent cançons, aquestes coses aparentment tan petites, però que poden assolir una intensitat extraordinària, i que jo envio tant a la intel.ligència com als sentiments d’aquells qui poden fer-se-les seves.
Entrevista elaborada per Toni Bernabé
